La Minobis, una periodista capdavantera

Nascuda a Figueres el 1942, va començar a l’emissora del bisbat Ràdio Popular de Figueres l’any 1961 i, en plena dictadura franquista, va fer ràdio en català, com ella ens va explicar: “Teníem la possibilitat de fer un petit informatiu diari de caire local i comarcal. I barrejàvem sempre les dues llengües. La poesia també, normalment, sempre era en català…”, ja que l’església va fer costat al Règim i gaudia d’alguns privilegis.

La ràdio va ser el vincle principal amb la professió de periodista. A Radio España, a propòsit del Primer Congrés de Cultura Catalana, on ella es va responsabilitzar de la comissió de cultura, va aconseguir que l’emissora de la Rambla, on no es deia ni un mot en català, li deixessin presentar, junt amb Enric Frigola, el que va ser el primer informatiu en català fet des d’una emissora de gran abast. Es deia Aquí Catalunya i s’emetia a les vuit del vespre, va tenir una durada de tres anys, tot i que Minobis el va co-presentar la meitat del temps perquè va canviar d’emissora per anar a Radio Peninsular.

També va ser la primera que l’any 1977 va fer un programa sobre ecologia a la ràdio, quan ja s’havia incorporat a Ràdio-4 fent espais i programes per Radio Peninsular i Radio Nacional. En aquesta empresa pública va conduir molts espais, com Catalunya pam a pam, i Barcelona, ciutat oberta, programa pel qual va rebre el premi Ciutat de Barcelona el 1986.

Minobis va ser una dona amb inquietuds culturals i polítiques que va posar en pràctica al llarg de la seva vida. De jove es va vincular a Unió Democràtica de Catalunya, i ja en democràcia, va donar suport a Iniciativa per Catalunya.

Als anys 70 va participar activament en la comissió organitzadora del primer Congrés de Periodistes Catalans, perquè ella era sempre els llocs on calia mostrar que les dones també hi eren. Va formar part del Sindicat de periodistes, i no va faltar als espais reivindicatius de la professió, del feminisme i de la cultura catalana. Per això mantenir les idees, malgrat les conjuntures polítiques i els prejudicis de l’època, va representar-li una lluita constant, com ella mateixa ens explicava: “No ho he tingut fàcil perquè era feminista i a més a més feia política, per tant, aquest ressentiments que hi havia, allò de sentir-te, no discriminada, perquè no m’he sentit discriminada, però en canvi, molesta que una dona tingui idees pròpies”.

El feminisme va ser un dels eixos de la seva praxis política i professional, va ser una de les veus de les Jornades Catalanes de les Dones de 1976, i va ser la principal impulsora i fundadora de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya el 1992, i va participar en multitud de jornades, simpòsiums i tota mena d’iniciatives de militància feminista. El 1993 creà junt amb altres companyes de l’ADPC la Xarxa Europea de Dones Periodistes, des de la que duen a terme projectes de divulgació europea, com el programa de ràdio 12 estels. Més endavant, el 2007, es vincula a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, de la que en serà co-cordinadora del 2016 al
2019.

La seva activitat periodística també va abastar els mitjans escrits col·laborant en moltes capçaleres, com Serra d’Or, Oriflama, Hora Nova, Avui, la Hoja del Lunes. També va treballar a TVE on, des de Sant Cugat, va conduir i presentar programes culturals. Minobis recorda el seu pas per televisió: “Vaig fer tots els papers de l’auca a Sant Cugat fent l’informatiu, reportatges, un espai de cultura, de llibres. Amb el Lluís Quinqué, vam fer L’Odissea! que va ser molt gratificant”.

A partir d’un conflicte amb l’empresa RNE decideix acollir-se a la jubilació anticipada i davant de l’espai temps que li queda, munta una candidatura de dones per la junta del Col·legi de Periodistes. No la guanya però rep molts vots
i això l’engresca a fundar l’any 1992 l’Associació de Dones Periodistes, que presideix fins que l’any 2000 en unes noves eleccions és escollida com a degana del Col·legi de Periodistes, essent la primera dona que representa la
professió periodística. L’any 2004 és nomenada directora de Catalunya Ràdio, també la primera dona, i fins ara l’única, que ha assolit aquest càrrec.

Una pionera, doncs, en molts camps, en l’ús del català als mitjans, ocupant espais i càrrecs dels que fins a les hores les dones n’havien estat absents, al feminisme, treballant amb perspectiva de gènere i per la igualtat, però sobretot
cal reconèixer a Montserrat Minobis la seva capacitat de vincular i entreteixir les seves militàncies a una manera de fer política amb fidelitat al país, a la democràcia i a la justícia.