Ràdio Arrels va començar les primeres emissions cap el 1980 com a ràdio pirata, passant per la condició de ràdio lliure inaugurada oficialment el 28 de maig de 1981 i que finalment obtingué la legalització per part de l’estat francès com a ràdio local associativa el 1983, essent l’emissora més veterana en emetre íntegrament en llengua catalana a Catalunya Nord. És l’objectiu fonamental d’aquesta emissora que s’ha anat descentralitzant amb la creació d’estudis i centres emissors a les comarques de Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir, a més de la seu central al Rosselló.

Les dones de Ràdio Arrels

Laura Manaut, la presidenta actual del Consell d’Administració –amb majoria femenina–, és una de les pioneres destacades en la creació de Ràdio Arrels, on hi participen diverses dones com a expertes en el seves respectives professions, perquè amb una plantilla de professionals paritària i mínima –per la retallada contínua de les subvencions–, compta amb la participació altruista i voluntària d’una quarantena d’especialistes que cobreixen els continguts tant lingüístics com culturals en el sentit més ampli, incloent l’atenció al públic infantil, tan deixada de la mà en altres emissores del Principat.

Per la plantilla de la redacció de Ràdio Arrels hi han passat a l’entorn d’una quinzena de dones. Actualment les periodistes Cléophée Hamami i Paola Escudero, a més de Laura Bertran –més coneguda al Principat per ser la corresponsal de 3CAT a Perpinyà–, participen en la continuïtat de l’emissora i en la campanya de recaptació d’oients i subscriptors amb l’objectiu de garantir la pervivència de l’emissora davant la previsió d’un futur polític no massa llunyà en que vagin desapareixent el suport i les subvencions principals que han permès mantenir-la en funcionament fins al dia d’avui.

Punxa AQUÍ per ajudar Ràdio Arrels

L'entrada Ràdio Arrels: veus en perill de silenci ha aparegut primer a Dones a les ones.

A les periodistes d’esports, en canvi, els ha costat molt més temps jugar en aquest camp, ja que s’ha considerat un àmbit professional que s’adreça a una audiència masculina. Des de fa uns quants anys l’esport practicat per dones ha guanyat en respecte i seguiment de l’audiència i les periodistes esportives han pogut posar en joc la seva qualitat professional.

Isabel Bosch forma part de l’equip de Josep Maria Puyal; de fet, és la primera dona en formar part d’un equip de transmissió de futbol, a Futbol en Català,  de Ràdio Barcelona, l’any 1978.

Actualment hi ha un bon estol de dones que fan periodisme esportiu, encara no és freqüent que retransmetin un partit de futbol, però ja hi ha experiències, i esperem i desitgem que els permetin mostrar a l’audiència la seva capacitat.

Podem posar uns quants exemples de periodistes esportives que porten anys seguint equips, donant informació i comunicant amb rigor la passió de l’esport.

Una de les veteranes de la informació d’esports, Marga Lluch, directora del programa que es transmet per Ràdio 4, Més que esport, acaba de rebre el premi FBC de Periodisme esportiu, per la seva tasca de seguiment del Bàsquet Català.

Sònia Gelmà, copresentadora del programa Tot Costa, de Catalunya Ràdio porta 25 anys comunicant l’activitat esportiva, assumint diferents rols i des de diferents programes.

La cap d’Informatius de Tarragona Ràdio, Teresa Ortega ha rebut el premi Bones Pràctiques en Periodisme Local-Comarcal, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya per la seva tasca informativa i referent en les transmissions del Sempre Nàstic.

Helena Condis és una destacada periodista esportiva, que des de Tiempo de juego, de la Cadena Cope, s’encarrega de fer el seguiment del Fútbol Club Barcelona.

Podeu escoltar a continuació una petita selecció de la feina d’algunes d’aquestes professionals de la ràdio esportiva:

L'entrada Les periodistes d’esports ha aparegut primer a Dones a les ones.

Quan escoltem les veus de Maria Sabater donant pas a la primera emissora de ràdio o les de l’Antolina Boada inaugurant Ràdio Terrassa estem escoltant reproduccions fetes molts més anys després, ja que llavors no hi havia possibilitat d’enregistrar sons i reproduir-los.

Fins a finals dels anys 20 del segle passat no es comercialitza el magnetòfon amb bobina de filferro, un invent que es mantindrà fins els anys 40, en què s’utilitza en la Segona Guerra Mundial amb finalitats militars.

El 1935, Telefunken presenta el magnetòfon de bobina oberta i Ràdio Berlín és la primera emissora de ràdio que emet un programa enregistrat prèviament.

En aquesta època s’enregistrava les veus masculines de polítics, prohoms de la indústria i la cultura però no es troben veus femenines en els pocs arxius que s’encarreguen de custodiar aquests vestigis del passat. És una meravella que s’hagin preservat les veus de dues radiofonistes dels anys 30, la locutora estrella de Ràdio Associació, Rosalia Rovira, i la periodista i locutora de Ràdio Barcelona, Maria Carme Nicolau.

En la dècada dels 40’ apareixen els discos de vinil, que aniran substituint els de 78 rpm (popularment coneguts com discos de pedra), i el 1962 es crea el magnetòfon a cassette, principalment per al mercat domèstic, però les emissores de ràdio també l’utilitzaran per els enregistraments de carrer, entrevistes i reportatges.

Finalment, els anys 90, la digitalització dels mitjans de comunicació transforma radicalment la forma de fer i també d’escoltar la ràdio i la fa més participativa.

L'entrada De quan la ràdio va deixar de ser efímera ha aparegut primer a Dones a les ones.

El 27 de novembre de 1950, la locutora Rosario Bassols, llegint un text escrit per la seva mare, la guionista Àngela Castells, membre de la Falange, presenta la primera emissió del Consultorio para la mujer, de Elena Francis, que s’emet cada dia laborable a partir de les set de la tarda. Cal situar els seus inicis el 1941 a Radio Barcelona, amb la mateixa guionista que ja s’havia fet càrrec de l’emissió de la Sección Femenina de Falange des dels micròfons del carrer Casp. L’espai, que substitueix el Consultorio de Mercedes Fortuny, dins el programa Radiofémina, neix com a plataforma per a vendre productes de bellesa de l’Instituto de Belleza Francis.

A finals de gener de 1984, s’emet per darrera vegada el consultori sentimental d’Elena Francis, el personatge creat per l’Institut de Belleza Francis. Durant molts anys les respostes s’han anat emmotllant al discurs hegemònic, basat en la concepció nacional-catòlica que estableix per cada sexe els rols de gènere i les normes de conducta que propugna la ideologia del Règim.

Al llarg de gairebé 34 anys de vida en antena, el consultori ha adoptat diversos formats i temps de durada que oscil·len entre 30 minuts i 1 hora. Quan dura 30 minuts, atén un total de 7 cartes. Durant 15 anys s’emet per Radio Barcelona (1950-1965) i posteriorment es passa a radiar des de Radio Peninsular (l’emissora comercial de RNE) fins a la seva desaparició.

A continuació, la sintonia (la darrera) d’aquest consultori:

Diverses veus han interpretat l’experta consellera fins a la fi del programa: la primera és l’actriu radiofònica Maria Garriga, substituïda després per Rosario Caballé (o Cavallé), a Ràdio Barcelona. L’última, Maruja Fernández, a Radio Peninsular, que va ser Elena Francis des de 1965 fins a la fi de la seva emissió el 31 de gener de 1984. La lectura de les cartes de les oients de Ràdio Peninsular ha anat a càrrec de Pilar Morales, principalment, però també de Conxita Cabistany i de Mercè Requesens.

Els guionistes que n’han tingut cura han estat Ángela Castells, Maria Castañé, Joaquina Algars, L. Taboada, Eduardo Alarcón i Juan Soto Viñolo que, des de 1966 fins 1984, comença a respondre les consultes. Malgrat que Soto procura que les respostes es vagin adaptant als canvis de mentalitat que exigeixen els temps, el cert és que segueixen trufades d’apel·latius a la consciència i a anar pel bon camí. Tan se val si expliquen maltractaments, violacions, problemes amb la sexualitat i tota mena de sofriments, sempre s’aconsella a les dones prudència i resignació. Després, amb la Transició, varia lleugerament el to, però sempre dins els clixés tradicionals del que ha de ser el capteniment de les dones, atès que sempre es tracta de conduir-les cap a la genuina feminitat.

L'entrada La veritat sobre ‘el guionista’ del Consultori d’Elena Francis ha aparegut primer a Dones a les ones.

Eutopías està conduït per Marta Molina, una periodista que ha basat la seva tasca en la difusió de projectes relacionats amb els drets humans i en donar a conèixer les cultures de resistència. Per la seva feina ha rebut el Premi Solidaritat de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Eutopías sorgeix a Mèxic i arriba a Amèrica Llatina, però ara també s’adreça a l’audiència en català des de La Garrotxa o altres indrets, com des d’un vaixell o des de la muntanya, perquè el que interessa és posar en contacte l’audiència amb les distintes realitats que es viuen al país, amb les iniciatives que proposen canvis i alternatives a la societat actual, com ens explica Marta Molina.

Eutopías es pot escoltar per Internet amb streaming a Ràdio90 (www.r90.org) i en pòdcast a Youtube, iVoox i Spotify

Marta Molina conversa amb Pilar Sampietro, autora del llibre Mediterrània, motius per començar el viatge

L'entrada La ràdio a l’aire lliure ha aparegut primer a Dones a les ones.

El 3 d’octubre de 1977 un reial decret del Ministeri de Cultura autoritza la llibertat d’informació a las emissores, que a partir d’aquest moment ja podran desconnectar de RNE. Com a conseqüència, a la xarxa d’emissores públiques (i del Movimiento) i a la d’emissores privades els caldrà crear i organitzar equips de redacció, circumstància que donarà peu a l’entrada massiva de periodistes a les empreses radiofòniques

Les dones periodistes aterren a la ràdio, i les redaccions de les emissores comencen a comptar amb noves veus i noves mirades, com Núria Ribó a Ràdio Barcelona o Anna Comas, a Ràdio4. Escoltem el que va explicar a Dones a les ones sobre aquesta època la periodista Anna Comas:

A la fotografia, Anna Comas en una taula amb tot d’homes, durant una jornada electoral.

L'entrada 37 anys: tot això va durar el monopoli informatiu de RNE decretat per les lleis franquistes ha aparegut primer a Dones a les ones.

L’emissora de La Garriga es diu Ràdio Sssilenci perquè està ubicada en la plaça del Silenci, però sembla que el nom doni raó de la seva accidentada vida. El novembre de 1952 mossèn Josep Girona posa en marxa una emissora parroquial a la població, que un any més tard se’n dirà Radio La Garriga de la Falange Española, com moltes de les emissores d’aquells anys foscos del franquisme; s’emet des de Can Sala i la dirigeix Jaume Villalonga. El 13 de marc de 1960, mossèn Girona inaugura de nou l’emissora, que s’instal·la als baixos de la casa de l’Acció Catòlica. L’aliança entre església i Règim va ser la tònica de l’època.

El 23 d’abril de 1983 s’inaugura l’emissora amb FM que s’instal·la a la plaça del Silenci, i a primers de l’any següent es converteix amb emissora municipal, en una etapa que durarà fins 1986, any en què el consistori decideix tancar-la com a represàlia a la campanya realitzada des de l’emissora contra l’abocador d’escombraries.

L’emissora reapareix puntualment per les festes majors, però no serà fins el 2004 quan reben la freqüència provisional que els permetrà començar de nou les emissions de proves. El nom sembla operar com una mena de maledicció, ja que ben aviat es produeixen interferències amb Ràdio Grama, de Santa Coloma de Gramanet, fent molt difícil ajustar el dial perquè soni clar i bé. L’Ajuntament de La Garriga demana una nova freqüència, mentre l’emissora manté la programació per Internet.
Pel setembre de 2008 s’inicia la primera temporada completa de la història de l’emissora amb programació continuada, però les interferències de la ràdio de Santa Coloma de Gramanet segueixen impedint una escolta de qualitat.
El 2011 el ministeri d’Indústria obliga a tancar l’emissora de Santa Coloma i a pagar una sanció de 120.000 euros per haver interferit l’emissora de La Garriga des de 2005.

Actualment es pot escoltar la programació regular de Ràdio Sssilenci al 107,4 de la FM i per Internet.

L'entrada Ràdio Sssilenci, un oxímoron amb molta història ha aparegut primer a Dones a les ones.

Hi ha una història de solidaritat i amistat poc coneguda de les èpoques ominoses del franquisme. La periodista Maria Teresa Gibert, que havia escrit als diaris de la República, quan torna de l’exili li demana ajut a Nicolau, tal com relata la seva filla: “Carme Nicolau era una gran amiga (…) ella va aconseguir que la meva mare entrés a Radio Barcelona com a mecanògrafa. Els directius de la ràdio feien la vista grossa. Ella sabia que li seria difícil ascendir. Al final, la mare va treballar en aquesta emissora fins a la seva jubilació”.

La mecanògrafa i l’administrativa, les dues periodistes republicanes, guanyen l’any 1952 el segon premi en el Concurso Anual de Guiones –precedent del premi Ondas- amb el guió “Enigmas del destino”. L’any següent, trobem a Nicolau i Gibert a la revista Ondas del 15 de juliol de 1953 col·laborant en el programa Radio Club, que estarà uns anys en antena amb força èxit i que presenta Tony (pseudònim de Vicente Calpe). La fotografia d’ambdues, junt amb la de Lina Font i Luis G. De Blain, indica que Nicolau es fa càrrec d’un espai, “Diez minutos femeninos”, i Gibert, que a l’emissora tenia la categoria d’auxiliar, fa el “Perfil biográfico de artistas”. Podem concloure que les seccions que preparen aquestes periodistes també les defensen davant del micròfon.
Les dues es van jubilar treballant a l’emissora de Ràdio Barcelona

L'entrada Sororitat en temps difícils ha aparegut primer a Dones a les ones.

Ràdio Nacional el 1966 ja feia circular una furgoneta DKW que connectava amb Radio Peninsular; un any abans, Radio España enviava Odette Pinto en una mòbil a entrevistar mestresses de casa. Els anys 70 Radio Juventud estrena un Simca 1000, i Radio Nacional ja posa en circulació dos cotxes SEAT 124, els mateixos que anys després portarien Mercedes Milà i Mercè Remolí a voltar per la ciutat, de 3 a 5 de la tarda, fent entrevistes pel programa A toda radio, que presentava Luis del Olmo.

Els anys 80 ja hi havia moltes emissores que comptaven amb una mòbil, com Ràdio Ciutat de Badalona, o Radio Miramar, on l’Herrera i el Parada conduïen Radio a la vista i tenien com a reportera ambulant a Júlia Otero fent entrevistes des de la unitat mòbil.

En aquells anys no hi havia gaires dones que conduïssin un programa, les veus cantants eren totes masculines i a les dones se les destinava a la unitat mòbil, fora dels estudis, en un treball sovint difícil i compromès, però d’inferior lluïment. Malgrat això, la majoria de professionals que van treballar amb la mòbil ho recorden com una etapa emocionant que els permetia fer un treball més proper a la realitat i des del que van aprendre molt.

A continuació, un àudio per il·lustrar les cròniques des de les unitats mòbils. En aquest cas, una de la periodista Rosa Cervantes des de la manifestació ‘Volem acollir’ de l’any 2017.

L'entrada Les radiofonistes i la unitat mòbil, una relació de conveniència ha aparegut primer a Dones a les ones.

Només en algun cas, com el de la Roser Cavallé, la veu de la qual era molt coneguda i imprescindible perquè feia el paper de la Elena Francis a Ràdio Barcelona, se li va fer un contracte de col·laboració amb l’empresa de publicitat,
però en la majoria dels casos, les radiofonistes havien de renunciar al seu lloc de treball.

L’Estat preveia una dot per a la núvia, que era una mena d’indemnització extra rebuda junt amb l’acomiadament del lloc de feina per raó de matrimoni, una mesura pensada per incentivar les dones a abandonar el treball remunerat.
Aquesta mesura va durar molts anys, fins i tot quan una nova llei de 1961 sobre drets civils, polítics i professionals prohibia la discriminació per raó de sexe va continuar la pràctica de la dot durant uns quants anys més.

A continuació, la portada d’una revista Ondas i un àudio de Roser Cavallé.

L'entrada Casar-se i ser locutora ha estat incompatible durant més de 20 anys ha aparegut primer a Dones a les ones.