Si bé ja n’hi havia algunes abans, les ràdios lliures apareixen sobretot a la dècada dels 70 del segle XX. És a partir ja de l’existència d’un cert gruix d’aquestes ràdios que, entre 1982 i 1983, neix la Coordinadora d’emissores independents de Catalunya (CEIC), que agrupa La Paloma, Poble Sec, PICA, Clot i Músic, i altres 15 ràdios lliures repartides pels voltants de Barcelona.

Que les ràdios lliures són un fenomen de certa importància ho il·lustra també el fet que, l’any 1988, la Federació Europea de Ràdios Lliures comptabilitza un centenar de ràdios lliures a tot l’Estat espanyol, la major part de les quals són a Catalunya.

Fins ara no existeix cap legislació estatal o autonòmica que permeti a les ràdios lliures accedir a llicències legals per a l’emissió radiofònica, de manera que la seva activitat es considera alegal, tot i que les administracions toleren les seves emissions.

Escoltem aquest informe sobre la CEIC, extret de l’Arxiu Sonor de Catalunya:

Tal com explica Montserrat Puig a l’article ‘Les experiències feministes a les ràdios lliures: elles van agafar el micro”, publicat al número 50 del DonesDossier de l’ADPC, “de les ràdios lliures o alternatives, l’emissora on més presència van tenir les dones i durant més anys va ser a Contrabanda”. Així, explica que l’any 1999, per exemple, s’emetien setmanalment uns 10 programes fets per i per a dones en aquesta ràdio, i que existia específicament el Grup de Dones Contrabanda, que n’agrupava més de quinze, de professionals.

En aquest mateix article, Puig explica que Contrabanda, que encara emet, “va donar lloc també a una altra experiència: la creació d’una emissora de dones, a Ca la Dona, que després es va dir Ràdio Paca i, posteriorment, Ràdio Paquita” [vegeu foto inicial]. Podeu llegir l’article sencer accedint aquí a aquest número de la revista.

(Ràdio Paquita, 2023)